La distància impossible

Les distàncies, a Austràlia, són enormes. Però molt enormes. Enormíssimes. Ho vam descobrir aviat.
Intentant anar de Sydney a Melbourne vam buscar alternatives. La primera que vam buscar va ser el tren, però vam descobrir que un trajecte com aquest pot trigar 12 hores.
Bé, escolta, posem-ho fàcil. Us fareu una idea millor de les distàncies a austràlia amb la següent imatge:

Fort, eh? Europa cap dins d'Austràlia! Així, tal com sona! I, és clar, recórrer-se tot aquest tros de país no és una cosa que es pugui fer en cinc setmanes, però si voleu veure el trajecte que hem fet, aquí us en fareu una idea. Però abans de mirar-lo, una pregunta de trivial, a veure si l'encerteu. Quants quilòmetres hem fet en total, comptant els viatges d'anada i de tornada? Au va, mirau-vos el vídeo i intenteu endevinar-ho.



Ja teniu una possible resposta? Doncs hem calculat que, aproximadament, hem fet uns 45.000 kms. o___O Més que la circumferència equatorial del a terra!

We're off to see the wizard, the wonderful wizard of Oz

A Austràlia, molts n'hi en diuen Oz, partint de l'abreujament sonor del nom sencer. Sí, com a la peli amb la Judy Garland.
En aquella peli, la Garland vivia en una granja en blanc i negre, trista i desangelada. S'adormia i es veia transportada al fantàstic món d'Oz, i es passava la peli sencera intentant ser rebuda en audiència pel totpoderós mag d'Oz per tal de que la hi conseguís el desig de tornar a casa.

Doncs mira per on, jo acabo de tornar d'Oz i estic a casa meva, a les sis de la matinada, patint de jet-lag i buscant als anuncis classificats de La Vanguàrdia a veure si hi ha algun mag que sàpiga com fer-me tornar a Oz.

Si és que mai no estem contents amb el que tenim, carall...

Let's go surfin' now, everybody is learning now

Era un somni de joventut d'aquells que començaven a quedar arraconats al fons del calaix dels somnis esvaïts, oblidats, descartats. Passava, un cop i un altre, per les mateixes pàgines de les revistes de surf que em comprava, imaginant poder emular als professionals, agafar tubs, trencar les crestes i lliscar per damunt del mar.

Molts anys més tard, l'oportunitat es va posar a tret. Quin millor lloc del món per fer realitat el somni de fer surf que a Austràlia, una de les meques dels surfers, amb milers de quilòmetres de costa idònia per fer-ho.
Podia haver estat a Bondi, a Surfers Paradise (sí, hi ha un poble que es diu així), però al final va ser a Byron Bay, un poblet totalment orientat al surf.

Els començaments, com us podeu imaginar, van ser difícils:

Però poc a poc, amb calma, marcant clarament els passos, assegurant els moviments...

 

La sensació és realment deliciosa. Sempre m'han agradat els esports en els que llisques per damunt d'elements, ja sigui neu (snowboard), terra (skateboard) o aigua. No és, ja us ho puc assegurar, el darrer cop que fem surf. Falta molt per aprendre, que la tècnica no és gens fàcil. Però d'onades n'hi ha cada dia.

La belleza bajo el mar

Esperábamos la ocasión de volvernos a sumergir, con nuestra cámara colgando, para ver nuevos animalitos submarinos. Y no hemos podido tener más suerte. De camino hemos avistado ballenas, que ya ha sido un puntazo. Pero es que al meternos en el agua nos hemos encontrado con ella, la más bella:

Santuaris i Cangurs!

El primer que vaig pensar quan vaig aterrar a Austràlia va ser: On són els cangurs?
Esperava trobar-me'ls sovint  per l'Outback però no ha sigut així. Els Cangurs estan per tot Austràlia però surten un cop es pon el sol, així que no és fàcil veure'ls. Són uns animals genials i n'hi ha de diverses mesures i espècies, alguns d'ells arriben al metre vuitanta així que poca conya!

Nosaltres, en 5 setmanes de viatge només hem vist cangurs en dues ocasions i mai en llibertat, així que una bona manera de veure'ls és acostar-se a un Santuari, que són com zoos però amb animals que han arribat allà després de ser atropellats, animals orfes que han perdut la mare o bé donacions de particulars.  

Com que atropellar un animal salvatge és una cosa més habitual del que sembla, les autoritats avisen de que si atropelles un marsupial (sigui quin sigui) el que has de fer primer és mirar a la bosseta per si hi ha una cria i portar-la a un santuari. 

En un d'aquests santuaris vem gravar aquest vídeo, on queda clar que els cangurs són dels més tremendos dels animals australians. Són els meus favorits de tots els que hem vist, i com a mostra miréu aquest vídeo:

Más tonterías a agregar a nuestro currículum viajero

Una de las más absurdas actividades que hicimos fue montar en camello. No tuvimos mucha elección, puesto que nuestro tour de tres días hacía aquí una parada obligatoria y pensamos que, ya que estábamos, por qué no probarlo.
El recorrido fue absolutamente ridículo, un trayecto circular de unos 50 metros. Lo que pagamos, en realidad, no daba para más. Pero nos apetecía mucho tocar a esos animales fantásticos que son los camellos. Por cierto, que Australia es el país del mundo con más camellos! Lo que oyes!

Pues nada, que estos camellos se portaron muy bien, nos dieron un tour y nos destrozaron las posaderas a conciencia.

Kata Tjuta, el refugi de les llegendes

Un dels llocs més absolutament espectaculars sobre els que he caminat. Una formació de roques vermelloses polides per mil·lions d'anys de vent, sorra i pluja, plena d'imperfeccions només visibles des de la proximitat i que els aborígens locals atribueixen a escenes mítiques amb animals gegants de la seva iconografia que, segons expliquen, van donar forma a tot el que aquí es veu, des d'una esquerda provocada per una baralla entre dues serps mítiques fins a protuberàncies atribuïdes a escenes populars i quotidianes.

Un lloc de llegenda, un lloc per somiar i deixar-se endur per la màgia ancestral d'una cultura a punt d'extingir-se.

El profesor Lokovitch en Australia

Esta, esta y no otra, es la pinta que se le queda a uno después de tirarse por una duna de arena enorme a una velocidad aterradora. Si queréis más precisión en la medida de la velocidad de descenso os puedo calcular, así a ojo, que bajábamos a unas dos o tres toneladas de arena en los ojos por segundo, creo.

La pinta, como decía, es de profesor loco, justo después de inventar un pelapipas automático o un libro que se lee solo. Es difícil de ver en la fotografía, pero tengo más arena en los bordes de la cara que en el Sáhara. Sobre las cejas, en las pestañas, en la boca, sobre la barba, en el bigote, en las orejas... y no sigo para no ser soez, pero ya pilláis la idea, no?

Por cierto, os habéis fijado en quién sale en la foto también? XDDD

Dia d'activitats (algunes força "especialetes")

Prop de Brisbane es troba Moreton Island, la tercera illa de sorra més gran del món. Al seu damunt s'hi troba un 97% de Parc Natural i un 3% restant d'instal·lacions diverses per a la pràctica de diferents activitats.
I hem volgut aprofitar tant per fer activitats que ens agraden com per provar-ne de noves, a veure si ampliem el catàleg de ximpleries que fem en els nostres viatges.

Com ja us hem comentat en un post anterior, hem començat fent snorkeling al voltant d'uns vaixells enfonsats, aprofitant per fer unes fotos molt autèntiques del fons submarí gràcies a una funda per la càmara que ens comprat.

Però després hem provat una activitat una mica rara curiosa: Segway tot-terreny. Sabeu allò del Segway, oi? Sí, home, aquella mena de vehicle que es desplaça només amb el balanceig del cos. Habitualment es fa servir per ciutat, però aquí en tenien uns amb unes rodes tot-terreny que et permetien anar per damunt de la platja d'una manera francament futurista. Sembla difícil però no ho és.

Després ens hem enfilat en un parell de kayaks i hem vorejat la platja (fins que un servidor s'ha cansat, val a dir-ho).

I per acabar-ho de rematar, ens hem acostat a unes dunes al mig del desert de sorra fina que hi ha a l'illa i hem fet (oju!, agafeu-vos!) sandboarding. Que què és? Doncs mira, no us puc posar el vídeo ara mateix, però és enganxar-se a una tauleta de fusta i llençar-se per una duna gegant de sorra malparida que, mentre vas baixant se't va ficant per tots els raconets. La baixada, sincerament, fa impressió i vas a tota llet. Empasses molta sorra, te la fiques als ulls a cabassos i et canses un munt de tornar a pujar fins dalt del turó. Però, això sí, jo m'ho he passat teta.

Doncs bé, ja veieu que varietat no ens ha faltat en un dia com el d'avui, eh? :D

El mundo submarino (de Jacques Cousteau)

Una de las más hermosas cosas que hemos visto en este viaje está, curiosamente, oculto bajo el mar. No había hecho snorkel en mi vida, y para mi ha sido como descubrir un mundo nuevo.

Lo hemos hecho tres veces, más una un poco más profunda haciendo diving en la barrera de coral, y una de las cosas que más mal me supo fue no poder hacerle alguna foto a lo que veía para poderlo compartir con vosotros. Así que me fui a comprar una funda subacuática para cámaras digitales (no se llama así, me lo he inventado yo solito este término tan alucinante a la par que poco preciso). Con ella he podido retratar el fondo del mar en los alrededores de 15 barcos hundidos sobre los que se ha formado un arrecife y alrededor de los cuales la vida abunda.

Allí hemos podido ver (y fotografiar) un buen montón de peces preciosos además de los oxidados restos de los navíos.

También hemos visto algunas especies peligrosas como ésta:

No os aburriré con más fotos submarinas, pero os recomiendo muchísimo que si hacéis snorkel os pilléis una de estas fundas para poder capturar parte de ese mundo submarino del que nos hablaba el comandante Cousteau a bordo del Calypso.

Animals de ciutat

Després d'un mes a Australia, un comença a no sorprendre's de res. Bé, això no és del tot cert, però ja m'enteneu. Vull dir que un va caminant per la tercera ciutat més gran del país, Brisbane, per damunt d'un passeig fet amb fustes al costat del riu que articula la ciutat i, de sobte, sortint esvalotadament dels arbustos, se li creua per davant això:

Ja em direu si un s'ha de sorprendre o no, però la cosa no ha millorat quan el llangardaix en qüestió ha estat donant voltes per allà, com si estigués a casa seva (potser ho era, casa seva), ben a prop dels vianants, mirant a tort i a dret i fent uns estranys moviments amb el cap.

A mi, que voleu que us digui, sempre que veig un llangardaix d'aquesta mena, d'aquest tamany, em fa l'efecte com si s'hagués obert una porta temporal connectada directament amb èpoques juràssiques. La visió compartida d'aquest amic reptilià en primer pla i els gratacels descomunals de la ciutat productiva que és Brisbane en segon terme em deixa bocabadat.

El país d'Oz encara té, pel que sembla, molts asos a la màniga.

Animalitos licenciados en arquitectura: Termitas

Diez años para construir un metro de su termitero. Esa es la velocidad, esa es la minuciosidad con la que las termitas construyen sus ciudades. Orientadas al norte para tener refrigeración, con salientes para generar sombra por el mismo motivo, con una intrincada red de pasadizos internos, con una legión de obreros dispuestos a dejarse el alma por un sueldo más bien inexistente. Así lucen los termiteros australianos.

Productos australianos: Weet-Bix, el desayuno de los campeones

Una cosa que hemos descubierto en Australia son los Weet-Bix, que es lo más cómodo que te puedes llevar si tienes planeado dormir en albergues y casas por el estilo.
El Weet-Bix es una especie de cereal compactado en forma de ladrillito, más seco que la mojama, que se "desace" levemente cuando lo sumerges en un bol con leche.

Lo venden en unas cajas de 2 unidades o tamaño familiar (24) y es muy práctico. No ensucia, no atrae a insectos (es demasiado soso), no pesa nada, es super sano y si te lo olvidas en la zona común nadie te lo quita!!
Con un par de Weet-Bix  y un poco de leche tienes un desayuno de campeones, pero el líquido es imprescindible, si no es imposible de tomar.

En un tour que hicimos, nuestro guía nos propuso un juego de valientes para animar el viaje: a ver quien era capaz de comerse un Weet-Bix "en seco" más rápido, Marc hizo un super tiempo de 1.40 minutos y lo describe como el peor momento de su vida: "es como comer porexpan".

En fin, a mi me encanta y llevo siempre mi caja de 24 por todo el país. Me estoy enganchando así que espero poder comprarlo de nuevo en Barcelona.

Regals que viatgen

Ja veuràs quina txorrada, però m'agrada molt passejar samarretes que m'han regalat i portar-les a voltar pel món. En aquest viatge, concretament, en porto tres. Avui us en parlaré d'una molt especial. És aquesta que porto a la foto, davant del mític monolit Uluru.

Aquesta samarreta amb el logo de Mucho Malo, me la va regalar l'Armand Ramon el primer dia que ens vam retrobar després de més de vint anys. La va dissenyar ell mateix, i en veure pel Facebook que m'agradava portar samarretes boniques i especials, va decidir regalar-me-la.
Retrobar l'Armand ha estat una de les grans coses que m'ha passat en els darrers anys. Tant ell com els altres companys del '71 han fet renéixer amistats que, simplement, estaven latents.

Sempre atent amb els demés, sempre pendent d'animar la festa, sempre de bon humor, amagant al darrera de tot això una persona càlida i de principis sòlids i valuosos.

La casualitat, o no, va voler que em posés la seva samarreta el dia que neixia l'Ariadna, la seva filla. Serà un pare sensacional, i la seva filla serà un sol, d'això ja en podeu estar segurs.

Tips for Australia: Cheap Flights finder

Australia is a big huuuuuge country. The distances are wider than you can even imagine. You take a look at the map and think of going from one place to another... and it's at 1.000 km!
The railway network of Oz is not bad, but the many companies that operate within are scattered around the territory. Plus, with such distances, to travel by train or bus is a little bit slow, you can lose many days travelling like this.

That's precisely why travelling by airplane is such a good option in Australia. Many companies operate in the country, but there's one fantastic way to always get the best price: http://www.webjet.com.au/

That web service looks always for the best options and displays them in a comparative table to make your choice easier. From the big ones (Qantas) to the most popular low-cost companies (Virgin or Jetstar), but also with the regional ones, that offer the best deals when flying inside one state.

Annie: una amiga per sempre

No me'n vaig poder estar. Necessitava abraçar-la, notar com s'arrapava a mi, per si de cas. Em calia notar quan d'osset de peluix tenia aquesta preciositat. Ja n'havíem vist de koalas en llibertat, però em feia falta tocar-los, sentir-los a la pell.
Al Billabong Sanctuary recullen animals ferits i desemparats i els cuiden, els estimen com si fossin fills i permeten als visitants acostar-s'hi i, com veieu, fins i tot abraçar-los.
L'Annie es va portar molt bé amb mi. Em va dir a cau d'orella que jo era el que millor l'havia abraçada de tots els visitants d'aquell dia. I jo m'ho vaig voler creure.

The world sucks (or not)

While we were watching this, our guide, Marky McLlama, said: "The world sucks, huh?".

It made me think. He was absolutely right. I often hear people complaining about everything. From other drivers to meals in a restaurant, from the public health services to the government. Complaints, complaints and more complaints. Many time have I heard people saying "the world sucks" in a disgusting way, just like if everything was terrible, awful, unbearable.
Marky was extremely right when he was saying that same three words in front of the Uluru, the largest monolith on earth, witness of more than 400 million years of history, cauldron for the beliefs of the aboriginal people who lived there far before white people came and spoil it all. The world not only doesn't suck... it's actually absolutely amazing and beautiful.

Tips for Australia: Earplugs, my best friends

Well, the thing is that Australia is a country full of noises. Most of them, I must say, are wonderful noises. Hundreds of extremely diverse birds sing every morning, owls do it when it's dark, possums too, etc. So, it's great to hear them for the first time, maybe a second time is still funny, but when you're exhausted after a three days tour to the outback, where you slept in swags, with spinifex mices jumping all over you all night long, you can believe me when I say that you need to sleep with no such (beautiful) interruptions.

Besides that, if you paln to sleep in a Youth Hostel (or even in an improvised camp with the tour you booked to see the Uluru, for instance), you may encounter people who snore like if their throats where a shortcut to hell, or others whose blood was substituted by 100% alcohol after a neverending party.
And, even more, if you come from a country where people doesn't use to wake up at 5:30 or 6:00, you'll find yourself trying to sleep when the city is already awaken and noisy.

That's why, the first tip I wanted to give you was to get yourself a good couple of earplugs. After all, if you don't sleep well, you won't enjoy your travel, that's for sure.

Los wallabies: canguros en miniatura

No es ninguna broma, palabra. Además de canguros, en Australia hay una montón de wallabies que, ciertamente, no dejan de ser canguros más pequeños, pero son de una raza distinta.

La verdad es que son una monada. Los canguros son muy grandes y dan una cierta impresión en las distancias cortas. Pero los wallabies son realmente adorables. En una rincón apartado de Magnetic Island, cada noche se aproximan a unas rocas donde intentan conseguir algo de comida. Es allí donde pudimos incluso darles de comer sin nadie alrededor, en toda confianza :)
En la foto, claro está, con esos rojos fluorescentes igual dan un poco de "yuyu", pero no daban absolutamente ningún miedo de cerca. Eso sí, alguno se andaba con cuidado no fuera a ser que lo de la comida fuera uan trampa mortal.

La zarigüeya hambrienta

Aquí le llaman "possum", pero es lo que nosotros llamamos una zarigüeya, que es un nombre mucho más chachi, donde vas a parar.
El caso es que esta estaba bastante hambrienta y parece que el tomate que le ofrecimos le gustó... Un poco más y nos arranca un dedo al ver que no quedaba más!

Quan la nit cau, surten les bèsties

Passa a molts llocs del món, però per aquestes contrades, quan s'amaga el sol, hi ha tot un món que desperta. Bona part de la fauna local té una vida nocturna agitada. Des dels ratpenats enormes, fins als ratolins saltimbanquis, passant per tota una família inacabable d'animals que esperen la protecció de la fosca per sortir a fer un vol.
Se'ns acabava el temps en una travessia pel mig de la Magnetic Island i la nit se'ns tirava a sobre així que vam accelerar el pas. Precisament per això vam ser molt afortunats de no perdre'ns aquesta meravella d'animal que és el echidna (en català "equidna").

Friends in Oz: a Koala and her baby!

In the enigmatic island called Magnetic Island (LOST fans will die to be here), there's a path that leads you to some old military facilities. But, just like in many other life's issues, the reward doesn't come at the end but while you're walking the path. In this particular path, it's not rare to spot koalas in their natural habitat.

This particular one has a baby koala lying there on her belly, but the picture didn't capture it. I cannot really express what I felt when I saw this amazing creature in front of me. It's one of those animals that you'll love to hug endlessly, even if its claws could cut your throat in two. Adorable, aren't they?

Cocodrils de camí al Kakadu

Fa uns dies vem anar al Park Nacional de Kakadu, molt proper a la ciutat de Darwin, en plena zona tropical plagada de cocodrils i altres bèsties .

Tot en aquesta regió té a veure amb els cocodrils, fins hi tot hi ha empreses que munten shows en els que pots tirar-li un pollastre al cocodril, que ha de saltar un metre per agafar-lo. Una companya de tour ens ha explicat que ella va anar a un show d'aquests i el paio que portava l'espectacle li faltava mig braç... sense comentaris

En fi, els crocks són la mascota de la regió, vagis on vagis hi ha peluixos, fotos, "menús", postals, samarretes etc.
Es un animal que té molt mala fama, però tothom ens diu que si no els provoques no fan res i que tots els accidents són deguts a gent imprudent.
Nosaltres n'hem vist uns quants ja i la veritat és que vistos d'aprop són animals fascinants. són tan antics com els dinosaures, poden viure quasi 100 anys i tot i que les cocrodiles poden posar uns 50 ous, només un d'ells arribarà a ser adult.
Ens hem convertit en fans dels cocodrils, vaja :-)

En un bar que vem trobar pel camí, tenien a 2 cocodrils, en Fred i en Brutus, separats per una paret perquè són d'espècies diferents i un ataca l'altre. En Brutus es un crock d'aigua salada que estava mig amagat i no es deixava fer fotos i en Fred es un crock d'aigua dolça més petit...

Aquest és en Fred: guapo oi?

Ensurt a la vora del Pacífic

Al parc nacional de Daintree hi ha una bona pila de quilòmetres en que la selva tropical, saturada d'arbres, fullaraca i manglars, s'aboca sobre la sorra de les platges paradisíaques del Pacífic. En una d'elles ens hi hem assentat per fer un pícnic suculent (bocata de pernil i formatge) mentre observàvem com les onades trencaven sobre la sorra de cristall que amagava milers (literalment) de petits caus de crancs blancs (impossible fer-los-hi una foto, massa ràpids), i recordàvem algunes de les escenes de LOST, esperant que, d'un moment a l'altre, aparegués de dins de la selva el doctor Shepard.

De sobte, hem sentit, just darrera nostra, entre l'espessa selva, un soroll de fullaraca que es movia sospitosament. Hem girat el cap ràpidament i ens hem quedat uns segons glaçats en veure una pell rugosa i de color verd arrossegar-se pesadament sobre la sorra a tocar de manglars. Ens ha semblat, de bones a primeres, que era un cocodril petit (d'un metre i mig o dos).
Però Cape tribulation (que així es diu el lloc) és un dels pocs indrets lliures de cocodrils, així que una segona mirada més atenta (i menys atemorida) ens ha revelat un nou amic que afegir a la llista.

Absolutament impressionant. Es movia pesadament, però amb una certa gràcia. En veure'ns acostar-nos-hi, s'ha quedat clavat uns segons i després ha girat cua per perdre's de nou entre l'espessor verdosa.

Animalons molt d'aprop: l'ibis

Una de les coses que els habitants de Sydney fan és anar a fer un pícnic al Central Park, una massa prou important de verdor al bell mig de la ciutat. Hi van, sobretot, els treballadors encorbatats de la zona, però també joves, backpackers i altra fauna.

I, parlant de fauna, una de les que pobla el parc és la de la família dels ibis. No tenen gens de por dels humans; ben al contrari, se'ls acosten quan veuen que tenen un sandwich entre les mans, a veure si els cau alguna cosa. El que passa és que, com que no tenen por ni vergonya, se t'acosten tant que comences a pensar que com se li creuin els cables i et foti cop de pic, et pot treure un ull o perforar-te una cama.

Què és més important? La fauna local o els diners

La costa nord d'Austràlia és un tròpic amb totes les seves característiques: humitat i temperatures altes. Aquí, els cocodrils s'hi troben a gust, molt a gust. Tan és així, que estan per tot arreu, literalment. Per descomptat, la costa és inmensa, llarga, inacabable. Però cada cop que t'acostes a meys de 50 metres de l'aigua topes amb un cartell enorme que t'adverteix de la presència constant dels cocodrils. I això passa fins i tot a una ciutat tan turística com Darwin, una mena de Lloret de Mar en miniatura que acumula bars, pubs i discoteques a dojo i que té la mitjana d'edat més baixa de tot el continent.
Però les autoritats, per contres de "netejar" les platjes existents -paradisíaques, d'aigua cristal·lina, perfectes- d'aquests animalons temibles, per contres de cedir a la pressió dels diners fàcils, decideix deixar-los en pau, deixar-los viure allà on volen, allà on pertanyen i deixen amb un pam de nas als turistes que venen a buscar la platja de postal.

El que fan, en canvi, tant a Darwin com a Cairns, és habilitar unes petites piscines a vora de mar que permetin a la gent donar alguna capbussada sense perill. Però és que és únicament això, una piscina vora l'aigua o una petita llacuna natural que han protegit amb tanques per seguretat. Res més que això.
I jo que em pregunto: què farien els diferents ajuntaments de les poblacions costaneres del nostre país si hi haguessin animals perillosos com els cocodrils? Els deixarien campar lliurement o iniciarien una cacera despietada intentant no perdre turisme?

In Rome, do as romans

My good friend Phil from Geelong told me once when he was in Barcelona: "In Rome, do as romans." It's an old saying that many travelers adopt as a motto. If you travel to some particular place of the world and insist in living by your book, eating what you usually eat back home, drink what you usually drink and, in general, act just like if you were home, you'll miss some of the most interesting inputs these new place can offer you.
So, I followed Phil's advice in Oz, and drank one of his most famous local beers: the XXXX.
And you know what?... I liked it!

Animalons arreu (fins i tot al Youth Hostel!)

Els animalons petits, a Austràlia no són tan petits

I encara més amics australians

Un amic perillós en el camí

Tenen molta més mala fama de la que mereixen, però no deixen de ser realment impressionants d'aprop.

Darwin: arribar al tròpic des del desert

Hem arribat a Darwin fa un dia i el contrast entre el desert i aquesta ciutat de costa ha sigut massa.

Alice Springs és una ciutat àrida, amb bastants turistes però tots escampats, una ciutat que té un aire estrany, com de lloc fantasma que de nit es pot tornar un lloc perillós. Els Aborígens silenciosos et miren quan passes, asseguts a terra o caminant molt lentament aliens a tot el que passa pel voltant.

El viatge al centre vermell és espectacular: l'Uluru i el Kata Tjuta són llocs màgics on el que t'envolta és tan magnífic que et fa sentir petit i silenciós. Hem estat 3 dies acampant al desert, pujant per gorges i travessant valls grandioses, sense descansar massa però gaudint de cada moment amb la Natura salvatjada que ens trobàvem.

I després hem arribat a Darwin, una ciutat tropical que té un hivern de 25 graus. Clima humit i assolellat, amb carrers plens de bars i terrasses que fan olor de crema solar. Tenen cinemes a la fresca i tot és ple de turistes ben morenos i disposats a omplir les terrasses i veure cervesa a qualsevol hora.

Darwin però té una pega molt grossa: els cocodrils i altres bèsties del tròpic. És una ciutat rodejada quasi completament de mar, que no té cap platja per que està tot protegit amb tanques per impedir "accidents". Els darwinencs i els turistes només poden prendre el sol en unes instal·lacions amb piscines i llacunes artificials construïdes al costat d'un mar que no poden disfrutar. Tot molt artificial, amb gespa retallada i palmeres plantades simetricament que no tenen res a veure amb el silenci del desert.

Espanyols donant la nota a Austràlia

L'Uluru és el monolit més gran del món, un lloc ancestral amb més de 10.000 anys de tradicions culturals dels aborígens a les seves llomes polides pel temps.
Una de les imatges més imponents i espectaculars és contemplar com, en la posta de sol, les seves parets aparentment llises van canviant de colors, convertint-ho en un delit visual i espiritual de primera categoria.
La gran majoria de gent s'acumula en un espai especialment habilitat a tal efecte, prou lluny com per no interferir però no tant com per no poder-lo avistar-lo correctament. Els autobusos van arribant i van deixant-hi els backpackers que, sense massa dutxes al cos, amb la mateixa roba de fa dos dies, els peus cansats de caminar i un bocata ronyós a les mans, s'atansen al mirador per quedar impregnats per sempre d'aquest misticisme antic i sagrat. Be, tothom menys aquest grup d'espanyols de la foto.

Van arribar en un autocar (que no autobús) tot luxós, amb aire condicionat, vestits de gal·la i ja es van trobar un lloc reservat per la seva companyia on s'hi estaven unes tauletes amb ampolles de cava i les seves corresponents copes. Estaven pletòrics. Espantaven els ocells que se'ls hi acostaven ("¡Brrr!, ¡Brrr!... ¡te he dicho que brrr!"), netejaven amb mocadors els seients sobre els que descansaven els seus impecables culs i es posaven bé constantment els seus immaculats vestits d'explorador que semblaven comprats en una tenda de disfresses més que en una botiga especialitzada.

Cadascú, que consti, ha de viatjar de la manera que li sembla més adequada, la que li ve més de gust. Però servidor no va poder evitar sentir una mica de pena, no per ells, sinó per l'antiquíssim escenari que els acollia, en veure que hi ha gent que, de debò, sembla no entendre res de res quan viatja a segons quins llocs.
El moment de la foto de grup, amb les copes de cava a la mà, va ser un dels moments més surreals de tot el viatje.