A Sydney ens vam allotjar a casa d'una parella fantàstica, la Mircalla i el John, que vam trobar a través de l'Hospitality Club (ja sabeu, aquesta xarxa de viatjers que ofereixen allotjament gratuït als seus membres i que venim utilitzant des de ja fa més de sis anys).
Com dèia, la Mircalla i el John van ser uns hostes absolutament fantàstics, atents, complaents, sempre disposats a ajudar-nos més enllà del que la educació requereix. Però una de les coses amb les que has de lidiar quan t'allotges a casa d'algun membre de l'Hospitality Club és que, evidentment, has d'acceptar el que la gent t'ofereix amb tota la seva hospitalitat del món. Així, pot ser que hagis de dormir al terra, en un sofà o, quan tens sort, fins i tot en un llit en una habitació a part que, a més de la comoditat et dona intimitat.
A ningú se li acudiria queixar-se de res, més que res perquè, si t'ho pares a pensar, aquesta persona t'està obrint casa seva (molts donem fins i tot les claus) a tu, un desconegut, al que tracta com si fos un amic de tota la vida. A l'inrevés, la sensació d'agraïment és enorme, immesurable, et sents en gran deute.
Però, és clar, una cosa no treu l'altra, i la Mircalla i el John ja ens van avisar que vivien en una casa destartalada, que se'ls estava caient al damunt. Qualsevol visió que la nostra imaginació hagués pogut tenir no hagués fet justícia a la ruïna en la que ens vam allotjar :D
La casa, situada en un suburbi benestant de les afores de Sydney era la única que no semblava sortida de la sèrie Veïns. On totes les del voltant tenien un jardinet perfectament cuidat, aquesta tenia una mena d'abocador, farcit de pedres, maons, fustes, un sofà desballestat, eines de llaurança, un gronxador per nens robinat, cables diversos, cordes i tot això amanit amb una vegetació descuidada i assalvatjada que ho engolia tot.
La zona on ens van allotjar era la part del darrera de la casa. I si la part del davant, la que es veu, la que sempre vols tenir presentable estava com estava, imagina't com lluïa la part del darrera. Forats a les parets de fusta, un bany sense llum (ni tan sols una bombeta) antaforat al costat d'una porta igualment de fusta impossible de tancar del tot, brut fins a l'extenuació i amb algun que altre matoll feréstec que ja havia guanyat entrada a tan permeable sala. Al costat, una banyera, també sense llum, sense tamoc cortines però, això sí, amb una marca de brutícia marronosa que marcava com una mena de línia de demarcació.
Com us ho diria... feia por, molta por, haver-se de llevar en mig de la fosca nit i acostar-se a aquesta zona de la casa, sense llum (fèiem servir la tímida llum del mòbil) per fer les necessitats pertinents.
No cal ni dir que els nostres cossos, els nostres òrgans tots a una, es van encongir i vam ser bastant capaços d'evitar aquesta secció de la casa durant els cinc dies que hi vam estar.
La cuina, que teníem just al davant i que els nostres hostes també ens havíen convidat a fer servir, estava... pitjor. Aquí sí que hi havia llum, però també hi havíen moltes altres "coses": hi havien, per exemple, escarabats. I també restes de menjar atapeït al fons de les cassoles robinades, armaris desencaixats, formigues fugisseres, cables solts pel terra i una sensació d'abandonament molt patent.
I, és clar, en una zona com aquesta en la que, com comentava, les parets de fusta estan maltractades pel pas del temps i tenen escletxes, el fred que hi
fot fa és brutal. Tot i estar en una temperatura prou suportable a l'exterior (o a qualsevol altra part de la casa), en aquesta habitació en concret, el termòmetre tremolava i moquejava descontroladament. Ens vam haver de ficar vestits dins d'una funda en un primer nivell, un sac de dormir en un segon, i ens vam tapar amb totes les mantes que vam trobar.
El més xocant de tot va ser que, quan vam marxar de tan truculenta casa, vam anar a petar a un Alberg Juvenil de les Blue Mountains. I només entrar a l'habitació... se'ns va caure tot a terra. Les llàgrimes se'ns queien galtes avall en descobrir un paradís terrenal. Un sempre té la sensació de que els Albergs Juvenils poden estar una mica atrotinats de tant d'ús, però, sigui aquest prejudici més o menys cert, la veritat és que aquest era com un hotel de tres estrelles molt digne.
De totes maneres, no us feu una impressió equivocada. L'Hospitality Club, del que ens haureu sentit a parlar en multitud d'ocasions, és la millor manera de viatjar que coneixem. La majoria de les vegades -la immensa majoria- els llocs on t'allotjen són fantàstics, digníssims i molt nets i polits. Però més enllà d'això, el que no té preu és la coneixença que fas dels locals, de la gent que viu al lloc on viatges, d'aquells que coneixen els secrets ocults del lloc, la seva història, que comprenen el que tu no arribes més que ha rascar-ne la superfície. Hem fet en els nostres viatges molts -literalment, molts- grans amics. A alguns d'ells els estem tornant a veure aquest mateix estiu a casa seva ,aquí a Austràlia. No us deixeu enganyar pels pàrrafs anteriors. L'experiència de viatjar amb l'Hospitality Club és absolutament espectacular en tots els sentits.
