L'Uluru és el monolit més gran del món, un lloc ancestral amb més de 10.000 anys de tradicions culturals dels aborígens a les seves llomes polides pel temps.
Una de les imatges més imponents i espectaculars és contemplar com, en la posta de sol, les seves parets aparentment llises van canviant de colors, convertint-ho en un delit visual i espiritual de primera categoria.
La gran majoria de gent s'acumula en un espai especialment habilitat a tal efecte, prou lluny com per no interferir però no tant com per no poder-lo avistar-lo correctament. Els autobusos van arribant i van deixant-hi els backpackers que, sense massa dutxes al cos, amb la mateixa roba de fa dos dies, els peus cansats de caminar i un bocata ronyós a les mans, s'atansen al mirador per quedar impregnats per sempre d'aquest misticisme antic i sagrat. Be, tothom menys aquest grup d'espanyols de la foto.
Van arribar en un autocar (que no autobús) tot luxós, amb aire condicionat, vestits de gal·la i ja es van trobar un lloc reservat per la seva companyia on s'hi estaven unes tauletes amb ampolles de cava i les seves corresponents copes. Estaven pletòrics. Espantaven els ocells que se'ls hi acostaven ("¡Brrr!, ¡Brrr!... ¡te he dicho que brrr!"), netejaven amb mocadors els seients sobre els que descansaven els seus impecables culs i es posaven bé constantment els seus immaculats vestits d'explorador que semblaven comprats en una tenda de disfresses més que en una botiga especialitzada.
Cadascú, que consti,
ha de viatjar de la manera que li sembla més adequada, la que li ve més de gust. Però servidor no va poder evitar sentir una mica de pena, no per ells, sinó per l'antiquíssim escenari que els acollia, en veure que hi ha gent que, de debò, sembla no entendre res de res quan viatja a segons quins llocs.
El moment de la foto de grup, amb les copes de cava a la mà, va ser un dels moments més surreals de tot el viatje.
