Ensurt a la vora del Pacífic

Al parc nacional de Daintree hi ha una bona pila de quilòmetres en que la selva tropical, saturada d'arbres, fullaraca i manglars, s'aboca sobre la sorra de les platges paradisíaques del Pacífic. En una d'elles ens hi hem assentat per fer un pícnic suculent (bocata de pernil i formatge) mentre observàvem com les onades trencaven sobre la sorra de cristall que amagava milers (literalment) de petits caus de crancs blancs (impossible fer-los-hi una foto, massa ràpids), i recordàvem algunes de les escenes de LOST, esperant que, d'un moment a l'altre, aparegués de dins de la selva el doctor Shepard.

De sobte, hem sentit, just darrera nostra, entre l'espessa selva, un soroll de fullaraca que es movia sospitosament. Hem girat el cap ràpidament i ens hem quedat uns segons glaçats en veure una pell rugosa i de color verd arrossegar-se pesadament sobre la sorra a tocar de manglars. Ens ha semblat, de bones a primeres, que era un cocodril petit (d'un metre i mig o dos).
Però Cape tribulation (que així es diu el lloc) és un dels pocs indrets lliures de cocodrils, així que una segona mirada més atenta (i menys atemorida) ens ha revelat un nou amic que afegir a la llista.

Absolutament impressionant. Es movia pesadament, però amb una certa gràcia. En veure'ns acostar-nos-hi, s'ha quedat clavat uns segons i després ha girat cua per perdre's de nou entre l'espessor verdosa.

Què és més important? La fauna local o els diners

La costa nord d'Austràlia és un tròpic amb totes les seves característiques: humitat i temperatures altes. Aquí, els cocodrils s'hi troben a gust, molt a gust. Tan és així, que estan per tot arreu, literalment. Per descomptat, la costa és inmensa, llarga, inacabable. Però cada cop que t'acostes a meys de 50 metres de l'aigua topes amb un cartell enorme que t'adverteix de la presència constant dels cocodrils. I això passa fins i tot a una ciutat tan turística com Darwin, una mena de Lloret de Mar en miniatura que acumula bars, pubs i discoteques a dojo i que té la mitjana d'edat més baixa de tot el continent.
Però les autoritats, per contres de "netejar" les platjes existents -paradisíaques, d'aigua cristal·lina, perfectes- d'aquests animalons temibles, per contres de cedir a la pressió dels diners fàcils, decideix deixar-los en pau, deixar-los viure allà on volen, allà on pertanyen i deixen amb un pam de nas als turistes que venen a buscar la platja de postal.

El que fan, en canvi, tant a Darwin com a Cairns, és habilitar unes petites piscines a vora de mar que permetin a la gent donar alguna capbussada sense perill. Però és que és únicament això, una piscina vora l'aigua o una petita llacuna natural que han protegit amb tanques per seguretat. Res més que això.
I jo que em pregunto: què farien els diferents ajuntaments de les poblacions costaneres del nostre país si hi haguessin animals perillosos com els cocodrils? Els deixarien campar lliurement o iniciarien una cacera despietada intentant no perdre turisme?