La belleza bajo el mar

Esperábamos la ocasión de volvernos a sumergir, con nuestra cámara colgando, para ver nuevos animalitos submarinos. Y no hemos podido tener más suerte. De camino hemos avistado ballenas, que ya ha sido un puntazo. Pero es que al meternos en el agua nos hemos encontrado con ella, la más bella:

Santuaris i Cangurs!

El primer que vaig pensar quan vaig aterrar a Austràlia va ser: On són els cangurs?
Esperava trobar-me'ls sovint  per l'Outback però no ha sigut així. Els Cangurs estan per tot Austràlia però surten un cop es pon el sol, així que no és fàcil veure'ls. Són uns animals genials i n'hi ha de diverses mesures i espècies, alguns d'ells arriben al metre vuitanta així que poca conya!

Nosaltres, en 5 setmanes de viatge només hem vist cangurs en dues ocasions i mai en llibertat, així que una bona manera de veure'ls és acostar-se a un Santuari, que són com zoos però amb animals que han arribat allà després de ser atropellats, animals orfes que han perdut la mare o bé donacions de particulars.  

Com que atropellar un animal salvatge és una cosa més habitual del que sembla, les autoritats avisen de que si atropelles un marsupial (sigui quin sigui) el que has de fer primer és mirar a la bosseta per si hi ha una cria i portar-la a un santuari. 

En un d'aquests santuaris vem gravar aquest vídeo, on queda clar que els cangurs són dels més tremendos dels animals australians. Són els meus favorits de tots els que hem vist, i com a mostra miréu aquest vídeo:

Más tonterías a agregar a nuestro currículum viajero

Una de las más absurdas actividades que hicimos fue montar en camello. No tuvimos mucha elección, puesto que nuestro tour de tres días hacía aquí una parada obligatoria y pensamos que, ya que estábamos, por qué no probarlo.
El recorrido fue absolutamente ridículo, un trayecto circular de unos 50 metros. Lo que pagamos, en realidad, no daba para más. Pero nos apetecía mucho tocar a esos animales fantásticos que son los camellos. Por cierto, que Australia es el país del mundo con más camellos! Lo que oyes!

Pues nada, que estos camellos se portaron muy bien, nos dieron un tour y nos destrozaron las posaderas a conciencia.

El mundo submarino (de Jacques Cousteau)

Una de las más hermosas cosas que hemos visto en este viaje está, curiosamente, oculto bajo el mar. No había hecho snorkel en mi vida, y para mi ha sido como descubrir un mundo nuevo.

Lo hemos hecho tres veces, más una un poco más profunda haciendo diving en la barrera de coral, y una de las cosas que más mal me supo fue no poder hacerle alguna foto a lo que veía para poderlo compartir con vosotros. Así que me fui a comprar una funda subacuática para cámaras digitales (no se llama así, me lo he inventado yo solito este término tan alucinante a la par que poco preciso). Con ella he podido retratar el fondo del mar en los alrededores de 15 barcos hundidos sobre los que se ha formado un arrecife y alrededor de los cuales la vida abunda.

Allí hemos podido ver (y fotografiar) un buen montón de peces preciosos además de los oxidados restos de los navíos.

También hemos visto algunas especies peligrosas como ésta:

No os aburriré con más fotos submarinas, pero os recomiendo muchísimo que si hacéis snorkel os pilléis una de estas fundas para poder capturar parte de ese mundo submarino del que nos hablaba el comandante Cousteau a bordo del Calypso.

Animals de ciutat

Després d'un mes a Australia, un comença a no sorprendre's de res. Bé, això no és del tot cert, però ja m'enteneu. Vull dir que un va caminant per la tercera ciutat més gran del país, Brisbane, per damunt d'un passeig fet amb fustes al costat del riu que articula la ciutat i, de sobte, sortint esvalotadament dels arbustos, se li creua per davant això:

Ja em direu si un s'ha de sorprendre o no, però la cosa no ha millorat quan el llangardaix en qüestió ha estat donant voltes per allà, com si estigués a casa seva (potser ho era, casa seva), ben a prop dels vianants, mirant a tort i a dret i fent uns estranys moviments amb el cap.

A mi, que voleu que us digui, sempre que veig un llangardaix d'aquesta mena, d'aquest tamany, em fa l'efecte com si s'hagués obert una porta temporal connectada directament amb èpoques juràssiques. La visió compartida d'aquest amic reptilià en primer pla i els gratacels descomunals de la ciutat productiva que és Brisbane en segon terme em deixa bocabadat.

El país d'Oz encara té, pel que sembla, molts asos a la màniga.

Animalitos licenciados en arquitectura: Termitas

Diez años para construir un metro de su termitero. Esa es la velocidad, esa es la minuciosidad con la que las termitas construyen sus ciudades. Orientadas al norte para tener refrigeración, con salientes para generar sombra por el mismo motivo, con una intrincada red de pasadizos internos, con una legión de obreros dispuestos a dejarse el alma por un sueldo más bien inexistente. Así lucen los termiteros australianos.

Annie: una amiga per sempre

No me'n vaig poder estar. Necessitava abraçar-la, notar com s'arrapava a mi, per si de cas. Em calia notar quan d'osset de peluix tenia aquesta preciositat. Ja n'havíem vist de koalas en llibertat, però em feia falta tocar-los, sentir-los a la pell.
Al Billabong Sanctuary recullen animals ferits i desemparats i els cuiden, els estimen com si fossin fills i permeten als visitants acostar-s'hi i, com veieu, fins i tot abraçar-los.
L'Annie es va portar molt bé amb mi. Em va dir a cau d'orella que jo era el que millor l'havia abraçada de tots els visitants d'aquell dia. I jo m'ho vaig voler creure.

Los wallabies: canguros en miniatura

No es ninguna broma, palabra. Además de canguros, en Australia hay una montón de wallabies que, ciertamente, no dejan de ser canguros más pequeños, pero son de una raza distinta.

La verdad es que son una monada. Los canguros son muy grandes y dan una cierta impresión en las distancias cortas. Pero los wallabies son realmente adorables. En una rincón apartado de Magnetic Island, cada noche se aproximan a unas rocas donde intentan conseguir algo de comida. Es allí donde pudimos incluso darles de comer sin nadie alrededor, en toda confianza :)
En la foto, claro está, con esos rojos fluorescentes igual dan un poco de "yuyu", pero no daban absolutamente ningún miedo de cerca. Eso sí, alguno se andaba con cuidado no fuera a ser que lo de la comida fuera uan trampa mortal.

La zarigüeya hambrienta

Aquí le llaman "possum", pero es lo que nosotros llamamos una zarigüeya, que es un nombre mucho más chachi, donde vas a parar.
El caso es que esta estaba bastante hambrienta y parece que el tomate que le ofrecimos le gustó... Un poco más y nos arranca un dedo al ver que no quedaba más!

Quan la nit cau, surten les bèsties

Passa a molts llocs del món, però per aquestes contrades, quan s'amaga el sol, hi ha tot un món que desperta. Bona part de la fauna local té una vida nocturna agitada. Des dels ratpenats enormes, fins als ratolins saltimbanquis, passant per tota una família inacabable d'animals que esperen la protecció de la fosca per sortir a fer un vol.
Se'ns acabava el temps en una travessia pel mig de la Magnetic Island i la nit se'ns tirava a sobre així que vam accelerar el pas. Precisament per això vam ser molt afortunats de no perdre'ns aquesta meravella d'animal que és el echidna (en català "equidna").

Friends in Oz: a Koala and her baby!

In the enigmatic island called Magnetic Island (LOST fans will die to be here), there's a path that leads you to some old military facilities. But, just like in many other life's issues, the reward doesn't come at the end but while you're walking the path. In this particular path, it's not rare to spot koalas in their natural habitat.

This particular one has a baby koala lying there on her belly, but the picture didn't capture it. I cannot really express what I felt when I saw this amazing creature in front of me. It's one of those animals that you'll love to hug endlessly, even if its claws could cut your throat in two. Adorable, aren't they?

Cocodrils de camí al Kakadu

Fa uns dies vem anar al Park Nacional de Kakadu, molt proper a la ciutat de Darwin, en plena zona tropical plagada de cocodrils i altres bèsties .

Tot en aquesta regió té a veure amb els cocodrils, fins hi tot hi ha empreses que munten shows en els que pots tirar-li un pollastre al cocodril, que ha de saltar un metre per agafar-lo. Una companya de tour ens ha explicat que ella va anar a un show d'aquests i el paio que portava l'espectacle li faltava mig braç... sense comentaris

En fi, els crocks són la mascota de la regió, vagis on vagis hi ha peluixos, fotos, "menús", postals, samarretes etc.
Es un animal que té molt mala fama, però tothom ens diu que si no els provoques no fan res i que tots els accidents són deguts a gent imprudent.
Nosaltres n'hem vist uns quants ja i la veritat és que vistos d'aprop són animals fascinants. són tan antics com els dinosaures, poden viure quasi 100 anys i tot i que les cocrodiles poden posar uns 50 ous, només un d'ells arribarà a ser adult.
Ens hem convertit en fans dels cocodrils, vaja :-)

En un bar que vem trobar pel camí, tenien a 2 cocodrils, en Fred i en Brutus, separats per una paret perquè són d'espècies diferents i un ataca l'altre. En Brutus es un crock d'aigua salada que estava mig amagat i no es deixava fer fotos i en Fred es un crock d'aigua dolça més petit...

Aquest és en Fred: guapo oi?

Ensurt a la vora del Pacífic

Al parc nacional de Daintree hi ha una bona pila de quilòmetres en que la selva tropical, saturada d'arbres, fullaraca i manglars, s'aboca sobre la sorra de les platges paradisíaques del Pacífic. En una d'elles ens hi hem assentat per fer un pícnic suculent (bocata de pernil i formatge) mentre observàvem com les onades trencaven sobre la sorra de cristall que amagava milers (literalment) de petits caus de crancs blancs (impossible fer-los-hi una foto, massa ràpids), i recordàvem algunes de les escenes de LOST, esperant que, d'un moment a l'altre, aparegués de dins de la selva el doctor Shepard.

De sobte, hem sentit, just darrera nostra, entre l'espessa selva, un soroll de fullaraca que es movia sospitosament. Hem girat el cap ràpidament i ens hem quedat uns segons glaçats en veure una pell rugosa i de color verd arrossegar-se pesadament sobre la sorra a tocar de manglars. Ens ha semblat, de bones a primeres, que era un cocodril petit (d'un metre i mig o dos).
Però Cape tribulation (que així es diu el lloc) és un dels pocs indrets lliures de cocodrils, així que una segona mirada més atenta (i menys atemorida) ens ha revelat un nou amic que afegir a la llista.

Absolutament impressionant. Es movia pesadament, però amb una certa gràcia. En veure'ns acostar-nos-hi, s'ha quedat clavat uns segons i després ha girat cua per perdre's de nou entre l'espessor verdosa.

Animalons molt d'aprop: l'ibis

Una de les coses que els habitants de Sydney fan és anar a fer un pícnic al Central Park, una massa prou important de verdor al bell mig de la ciutat. Hi van, sobretot, els treballadors encorbatats de la zona, però també joves, backpackers i altra fauna.

I, parlant de fauna, una de les que pobla el parc és la de la família dels ibis. No tenen gens de por dels humans; ben al contrari, se'ls acosten quan veuen que tenen un sandwich entre les mans, a veure si els cau alguna cosa. El que passa és que, com que no tenen por ni vergonya, se t'acosten tant que comences a pensar que com se li creuin els cables i et foti cop de pic, et pot treure un ull o perforar-te una cama.

Què és més important? La fauna local o els diners

La costa nord d'Austràlia és un tròpic amb totes les seves característiques: humitat i temperatures altes. Aquí, els cocodrils s'hi troben a gust, molt a gust. Tan és així, que estan per tot arreu, literalment. Per descomptat, la costa és inmensa, llarga, inacabable. Però cada cop que t'acostes a meys de 50 metres de l'aigua topes amb un cartell enorme que t'adverteix de la presència constant dels cocodrils. I això passa fins i tot a una ciutat tan turística com Darwin, una mena de Lloret de Mar en miniatura que acumula bars, pubs i discoteques a dojo i que té la mitjana d'edat més baixa de tot el continent.
Però les autoritats, per contres de "netejar" les platjes existents -paradisíaques, d'aigua cristal·lina, perfectes- d'aquests animalons temibles, per contres de cedir a la pressió dels diners fàcils, decideix deixar-los en pau, deixar-los viure allà on volen, allà on pertanyen i deixen amb un pam de nas als turistes que venen a buscar la platja de postal.

El que fan, en canvi, tant a Darwin com a Cairns, és habilitar unes petites piscines a vora de mar que permetin a la gent donar alguna capbussada sense perill. Però és que és únicament això, una piscina vora l'aigua o una petita llacuna natural que han protegit amb tanques per seguretat. Res més que això.
I jo que em pregunto: què farien els diferents ajuntaments de les poblacions costaneres del nostre país si hi haguessin animals perillosos com els cocodrils? Els deixarien campar lliurement o iniciarien una cacera despietada intentant no perdre turisme?

Animalons arreu (fins i tot al Youth Hostel!)

Els animalons petits, a Austràlia no són tan petits

I encara més amics australians

Un amic perillós en el camí

Tenen molta més mala fama de la que mereixen, però no deixen de ser realment impressionants d'aprop.

Més amics sobre el desert

D'aquest ja no us en sé dir el nom, perquè n'hi ha tants de llangardaixos per aquestes terres que les diferències, sincerament, se m'escapen. Però una cosa no treu l'altra: m'encanten els llangardaixos :D